18.4.14

(l'instant inexistent)

yo 
diuen que aquell dia va ser de cel tancat, de boira besan les copes dels arbres, de brisa amb olor a sal enmig de l'humit bosc. diuen que el seu crit va espessar-se al oxigen, que en respirar podia sentir-se el regust grisós a la gola, aferrant-se amb delicadesa, abraçant els òrgans. els rajos de sol del matí es desfeien amb certa malenconia.

les branques s'entortolliguen sobre la pell desfeta,
sent com un torrent de vida li acaricia la cara
les passes ressonen dins les oïdes
les fulles li fan pessigolles al passar-li volant pels muscles
les arrels profundes clavades a l'ésser
començen a desfer els seus nusos
ha arribat tot just a la llibertat
quan l'última sang toca per primera vegada la terra
i aquell moment
es fon
amb aquell sòl verge
que no plora una mort
si no que acull una vida.

No hay comentarios:

Publicar un comentario